9 d’Octubre amb Ovidi Montllor: contra la desmemòria

Malgrat la rellevància de la seua música com a símbol de resistència, l'artista alcoià Ovidi Montllor segueix injustament oblidat, des de després de la Transició i més tard per les institucions. 

Ovidi Montllor
Ovidi Montllor a una actuació a Alcoi, per Xavier Terol Wikimedia Commons

publicado
2017-10-09 07:53:00
Feia temps que no arribava un 9 d'octubre tan carregat políticament. Segurament mai ho va estar. Pel que fa a la Generalitat, ve un 9 d'octubre, dia dels valencians, clàssic per a reivindicar la llengua, banyat per les denúncies al decret de plurilingüisme de Marzà (us en recordeu?) i els falsos debats sobre la ‘llibertat d'elecció’. Però sobretot, a nivell estatal, pel Procés, que ha aconseguit mostrar més que mai les costures al règim de 1978, destapant tot tipus de contradiccions en l'espectre polític, des de gran part de l'esquerra fins a la burgesia (passant pel cap d'estat del Regne), i que està alimentant a l'extrema dreta (que ja comença a passejar-se i sentir-se legitimada).

Precisament en moltes de les manifestacions, concentracions durant la setmana a Catalunya, després de les petites victòries, sonaven Els Segadors o L’Estaca, cançò insígnia de la lluita contra la dictadura que també s'ha escoltat en altres punts en moments emblemàtics. No obstant això, hi ha vida més enllà d'aquells noms, com Ovidi Montllor.

Llach, Serrat, Raimon… són alguns dels noms que ixen a la palestra quan un pensa en les cançons protesta contra la dictadura des d'aquesta branca, la de la Nova Cançó, que es va plantejar normalitzar l'ús del català i el valencià en el règim. Un símbol de resistència que també va assumir l'alcoià Ovidi Montllor, un nom que encara avui no és del tot conegut en l'imaginari col·lectiu, una mostra del tímid suport que va tenir en el seu moment, i de la memòria que durant les últimes dècades va ser eliminada també per part del blaverisme i del PP, al comandament del govern autonòmic.

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense
Montllor també va reivindicar sense cap tipus d'embut la seua llengua, una cosa que va molestar i molesta com no als sectors més reaccionaris. Als mateixos que aquests dies justifiquen que s'obligue als catalans independentistes a sentir-se espanyols a força de porrades, d'amenaça i de paraules vàcues i cíniques, apel·lant a la democràcia. És la mateixa actitud contra la qual van alçar la veu els cantants de la Nova Cançó durant la dictadura, perquè la llibertat i la defensa d'unes determinades idees i valors segueixen molestant aquells que s'omplin la boca de democràcia però en el seu ADN no són tant d'ella. Montllor mateix els va descriure perfectament.

Els orígens

Però hi ha alguna cosa que va més enllà de la llengua que molestava, i segueix molestant, a aquells que van voler eliminar de la memòria col·lectiva a Ovidi Montllor. No solament cantava en català o valencià, Ovidi era de classe treballadora. A diferència d'altres cantautors de l'època, de millor posició, ell era un obrer del Alcoi industrial, fill d'un anarquista i d'una mare que va treballar molt dur. I militant. Del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Orígens de classe que transcendien en les seues cançons, on es fonien lletres contra la dictadura, la lluita, lletres de poetes com Vicent Andrés Estellés, lletres d'amor i per descomptat, lletres de llibertat.

Les mateixes posicions que la ideologia dominant pretén fer callar quan no oblidar celadament. La mateixa que aquests dies amaga en televisió la corrupció, la lluita de Múrcia (que ara comença a aparèixer tímidament) i les condicions materials de vida de gran part de la població mentre parlem de la Constitució “i les normes de convivència que ens hem donat entre tots”.

La suma era dos més dos. 
El resultat era quatre. 
La pregunta era Qui és? 
La resposta era Déu. 
La Consigna era Pàtria. 
La resposta aixecar el braç. 
La classe era a les nou. 
El mestre era a les deu. 
El vàter era al fons. 
La merda era a l'entrada. 

Però per molts esforços que s'han fet i se segueixen fent, les idees d'Ovidi, el seu compromís amb la seua classe, el seu poble i la seua llengua no queden soterrades, i en dies com avui és just i necessari rescatar-les. No solament per ser 9 d'octubre, sinó també pels seus valors, per lluitar contra el classisme contra el que ell lluità pels qui volien tancar-li la porta a la cultura.

Poeta, autodidacta i calmat, va millorar amb el temps la seua tècnica vocal, alçant-se no solament com un gran lletrista, narrador de les històries del mundà, de la vida; històries de les que construeixen poble. Des de les seues lletres d'amor a una xica del seu poble, Teresa, fins a cançons insígnia de la lluita contra el franquisme com La Samarreta, passant per L’Escola de Ribera, que combina la realitat de l'educació en la dictadura i la ingenuïtat de la infància, moltes de les seues cançons tenen un equilibri entre la tendresa, l'agudesa i la força que traspuava la seua profunda, carrasposa i majestuosa veu. De l'escola del grandíssim Georges Brassens.

Es va esfumar, o tots entre tots, el van voler esfumar, després de la Transició. Va estar pràcticament desaparegut musicalment des dels vuitanta fins a principis dels noranta, quan es va posar a gravar un últim disc poc abans d'anar-se’n definitivament per un càncer en 1995. Ell mateix reconeixia la dificultat d'actuar en el País Valencià o a Catalunya; va treballar més a Madrid. En els anys anteriors, havia actuat només una vegada en TV3 i cap en la televisió pública valenciana. Una mostra de la falta d'interès en la seua figura, en uns anys, com ara, en els quals es fomentava més una cultura acrítica, a imatge i semblança i per a una societat de consum, en lloc d'una més profunda, compromesa amb la seua terra i amb les idees que vertebraven les seues lletres.

Jo sóc fill de família molt humil. 
Tan humil que d'una cortina vella 
Una samarreta em feren: vermella. 
D'ençà, per aquesta samarreta, 
no he pogut caminar ja per la dreta. 
He hagut d'anar contra-corrent 
perquè jo no sé què passa 
que tothom que el veu de cara porta el cap topant a terra. 

Afortunadament, i com ocorre amb alguns artistes, la seua obra s'ha recuperat amb el temps, homenatjat per col·lectius i món cultural valencià i català, especialment en el dècim i vintè aniversari de la seua mort, on la seua Alcoi natal va batejar 2015 com ‘Any Ovidi Montllor’. Avui, artistes com María Arnal i Marcel Bagés, en el seu sorprenent debut en llarg, 45 Cervells i un Cor (Fina Estampa, 2017), han rescatat un tema fonamental del seu repertori, A la vida. Un d'aqueixos xicotets però necessaris gestos per a rescatar a un artista (que hauria de ser) fonamental per a la nostra cultura pel que representa. 

Per una cultura compromesa i transformadora, per la llibertat, per la lluita per un món més just, contra l'explotació, contra el classisme i contra aquells que es posen de perfil en situacions d'injustícia. Ovidi tindria clara la seua posició avui. No oblidem el seu llegat. Ni el que representa. Ens recorda qui som i d'on venim.

Traducció: Marta Navarro

Relacionadas

Vox
Vox, mitjans i antifeixistes
Caldria preguntar-se si l'ascens de la ultradreta no té a veure amb l’atenció que reben des dels mitjans de comunicació i la forma en què es tracta aqueixa informació.
9 d'octubre
La ultradreta carrega contra periodistes durant el 9 d’Octubre
La Unió de Periodistes ha emés un comunicat a on “lamenta i rebutja l’actitud incívica” que van patir alguns periodistes per part de l’extrema dreta.
9 d'octubre
Un 9 d’Octubre contra el fascismo

La tradicional marcha vespertina de la izquierda valenciana ha concluido en el Pont de les Flors en un ambiente reivindicativo y festivo. Tras las agresiones del año pasado, la manifestación ha adoptado un marcado carácter antifascista como novedad. No hay que lamentar heridos ni agresiones importantes.

0 Comentarios

Destacadas

Fiscalidad
Las tasas Tobin y Google, insuficientes e infladas

El Consejo de Ministros aprueba hoy el anteproyecto de ley del impuesto a las transacciones financieras y el impuesto a las grandes empresas de servicios digitales, pero las cifras y su alcance no convencen a organizaciones sociales ni a los técnicos de Hacienda.

Unión Europea
El ascenso de la ultraderecha y la nueva Europa

Los partidos de extrema derecha han cambiado paulatinamente de discurso. Ya no abogan abiertamente por la salida de la Unión Europea sino que han recuperado la vieja idea fascista de “reconquistar” el continente.

Sanidad
Atención Primaria en Madrid: “Hemos estado viendo hasta 70 pacientes al día”

La comunidad de Madrid estrena un plan piloto que reduce el horario de consultas hasta las 18:30 horas, mientras los profesionales piden medidas estructurales y un incremento en la inversión en medicina familiar que acabe con las consultas abarrotadas.

Vivienda
Victoria contra los gigantes inmobiliarios en Berlín

Tras semanas de movilización por parte de los vecinos del barrio, el Senado de la Región de Berlín decidió iniciar un procedimiento para comprar estas viviendas y no permitir que un fondo buitre las acapare.

Últimas

Comunidad de Madrid
Iglesias anuncia que Podemos disputará las autonómicas a la marca de Errejón

El secretario general de Podemos envía una carta en la que muestra su tristeza por el anuncio de Errejón y Carmena y anuncia que saldrán “a ganar” las elecciones autonómicas.

Tren
Milana Bonita propone una ITV social para los trenes extremeños

La plataforma presenta una propuesta de Ley en la Asamblea de Extremadura para que los extremeños puedan decidir sobre su propio tren.

Medio ambiente
Luz verde al embalse de Barrón en contra del criterio ecologista

El Ministerio de Transición Ecológica emite una declaración de impacto ambiental favorable al proyecto, un plan cuya utilidad vecinos y ecologistas ponen en entredicho y que afectaría a una zona de gran valor ecológico.

Arte
El arte es un mecanismo de cambio
1
Enfrentarnos a una situación injusta desde la cultura puede (y debe) ser necesario para construir poder popular en el hoy.