9 d'octubre
9 d’Octubre amb Ovidi Montllor: contra la desmemòria

Malgrat la rellevància de la seua música com a símbol de resistència, l'artista alcoià Ovidi Montllor segueix injustament oblidat, des de després de la Transició i més tard per les institucions. 

Ovidi Montllor
Ovidi Montllor a una actuació a Alcoi, per Xavier Terol Wikimedia Commons
9 oct 2017 07:53
Feia temps que no arribava un 9 d'octubre tan carregat políticament. Segurament mai ho va estar. Pel que fa a la Generalitat, ve un 9 d'octubre, dia dels valencians, clàssic per a reivindicar la llengua, banyat per les denúncies al decret de plurilingüisme de Marzà (us en recordeu?) i els falsos debats sobre la ‘llibertat d'elecció’. Però sobretot, a nivell estatal, pel Procés, que ha aconseguit mostrar més que mai les costures al règim de 1978, destapant tot tipus de contradiccions en l'espectre polític, des de gran part de l'esquerra fins a la burgesia (passant pel cap d'estat del Regne), i que està alimentant a l'extrema dreta (que ja comença a passejar-se i sentir-se legitimada).

Precisament en moltes de les manifestacions, concentracions durant la setmana a Catalunya, després de les petites victòries, sonaven Els Segadors o L’Estaca, cançò insígnia de la lluita contra la dictadura que també s'ha escoltat en altres punts en moments emblemàtics. No obstant això, hi ha vida més enllà d'aquells noms, com Ovidi Montllor.

Llach, Serrat, Raimon… són alguns dels noms que ixen a la palestra quan un pensa en les cançons protesta contra la dictadura des d'aquesta branca, la de la Nova Cançó, que es va plantejar normalitzar l'ús del català i el valencià en el règim. Un símbol de resistència que també va assumir l'alcoià Ovidi Montllor, un nom que encara avui no és del tot conegut en l'imaginari col·lectiu, una mostra del tímid suport que va tenir en el seu moment, i de la memòria que durant les últimes dècades va ser eliminada també per part del blaverisme i del PP, al comandament del govern autonòmic.

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense
Montllor també va reivindicar sense cap tipus d'embut la seua llengua, una cosa que va molestar i molesta com no als sectors més reaccionaris. Als mateixos que aquests dies justifiquen que s'obligue als catalans independentistes a sentir-se espanyols a força de porrades, d'amenaça i de paraules vàcues i cíniques, apel·lant a la democràcia. És la mateixa actitud contra la qual van alçar la veu els cantants de la Nova Cançó durant la dictadura, perquè la llibertat i la defensa d'unes determinades idees i valors segueixen molestant aquells que s'omplin la boca de democràcia però en el seu ADN no són tant d'ella. Montllor mateix els va descriure perfectament.

Els orígens

Però hi ha alguna cosa que va més enllà de la llengua que molestava, i segueix molestant, a aquells que van voler eliminar de la memòria col·lectiva a Ovidi Montllor. No solament cantava en català o valencià, Ovidi era de classe treballadora. A diferència d'altres cantautors de l'època, de millor posició, ell era un obrer del Alcoi industrial, fill d'un anarquista i d'una mare que va treballar molt dur. I militant. Del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Orígens de classe que transcendien en les seues cançons, on es fonien lletres contra la dictadura, la lluita, lletres de poetes com Vicent Andrés Estellés, lletres d'amor i per descomptat, lletres de llibertat.

Les mateixes posicions que la ideologia dominant pretén fer callar quan no oblidar celadament. La mateixa que aquests dies amaga en televisió la corrupció, la lluita de Múrcia (que ara comença a aparèixer tímidament) i les condicions materials de vida de gran part de la població mentre parlem de la Constitució “i les normes de convivència que ens hem donat entre tots”.

La suma era dos més dos. 
El resultat era quatre. 
La pregunta era Qui és? 
La resposta era Déu. 
La Consigna era Pàtria. 
La resposta aixecar el braç. 
La classe era a les nou. 
El mestre era a les deu. 
El vàter era al fons. 
La merda era a l'entrada. 

Però per molts esforços que s'han fet i se segueixen fent, les idees d'Ovidi, el seu compromís amb la seua classe, el seu poble i la seua llengua no queden soterrades, i en dies com avui és just i necessari rescatar-les. No solament per ser 9 d'octubre, sinó també pels seus valors, per lluitar contra el classisme contra el que ell lluità pels qui volien tancar-li la porta a la cultura.

Poeta, autodidacta i calmat, va millorar amb el temps la seua tècnica vocal, alçant-se no solament com un gran lletrista, narrador de les històries del mundà, de la vida; històries de les que construeixen poble. Des de les seues lletres d'amor a una xica del seu poble, Teresa, fins a cançons insígnia de la lluita contra el franquisme com La Samarreta, passant per L’Escola de Ribera, que combina la realitat de l'educació en la dictadura i la ingenuïtat de la infància, moltes de les seues cançons tenen un equilibri entre la tendresa, l'agudesa i la força que traspuava la seua profunda, carrasposa i majestuosa veu. De l'escola del grandíssim Georges Brassens.

Es va esfumar, o tots entre tots, el van voler esfumar, després de la Transició. Va estar pràcticament desaparegut musicalment des dels vuitanta fins a principis dels noranta, quan es va posar a gravar un últim disc poc abans d'anar-se’n definitivament per un càncer en 1995. Ell mateix reconeixia la dificultat d'actuar en el País Valencià o a Catalunya; va treballar més a Madrid. En els anys anteriors, havia actuat només una vegada en TV3 i cap en la televisió pública valenciana. Una mostra de la falta d'interès en la seua figura, en uns anys, com ara, en els quals es fomentava més una cultura acrítica, a imatge i semblança i per a una societat de consum, en lloc d'una més profunda, compromesa amb la seua terra i amb les idees que vertebraven les seues lletres.

Jo sóc fill de família molt humil. 
Tan humil que d'una cortina vella 
Una samarreta em feren: vermella. 
D'ençà, per aquesta samarreta, 
no he pogut caminar ja per la dreta. 
He hagut d'anar contra-corrent 
perquè jo no sé què passa 
que tothom que el veu de cara porta el cap topant a terra. 

Afortunadament, i com ocorre amb alguns artistes, la seua obra s'ha recuperat amb el temps, homenatjat per col·lectius i món cultural valencià i català, especialment en el dècim i vintè aniversari de la seua mort, on la seua Alcoi natal va batejar 2015 com ‘Any Ovidi Montllor’. Avui, artistes com María Arnal i Marcel Bagés, en el seu sorprenent debut en llarg, 45 Cervells i un Cor (Fina Estampa, 2017), han rescatat un tema fonamental del seu repertori, A la vida. Un d'aqueixos xicotets però necessaris gestos per a rescatar a un artista (que hauria de ser) fonamental per a la nostra cultura pel que representa. 

Per una cultura compromesa i transformadora, per la llibertat, per la lluita per un món més just, contra l'explotació, contra el classisme i contra aquells que es posen de perfil en situacions d'injustícia. Ovidi tindria clara la seua posició avui. No oblidem el seu llegat. Ni el que representa. Ens recorda qui som i d'on venim.

Traducció: Marta Navarro

Relacionadas

Blaverisme
La reconversión de la extrema derecha valenciana

Hace ya unos años que el País Valenciano dejó de ser el coto de caza de la extrema derecha. Más allá de algunos actos aislados y de la variedad de siglas nuevas, su presencia en las calles ha disminuido considerablemente. La inaguración de un local de extrema derecha en el barrio más multicultural de València devuelve a los ultras a la actualidad.

Extrema derecha
“L'extrema dreta valenciana beu de l'anticatalanisme”
El documental Viatge a l'extrema dreta utilitza les ciències socials per a esmicolar l'auge d'estes postures polítiques al País Valencià.
0 Comentarios

Destacadas

Racismo
Un estallido antirracista en medio de la pandemia
La ola antirracista que ha desbordado ciudades en todo el mundo bebe de mareas preexistentes: una memoria múltiple de violencias policiales que quedaron impunes, años de resistencia contra el racismo institucional que dicta la exclusión de una parte de la población, y la conciencia de las clases trabajadoras racializadas de su condición desechable en las lógicas capitalistas. 
Sanfermines
San Fermín: una mundanidad imposible

Por primera vez las fiestas de Iruñea se han suspendido por motivos sanitarios, ya que el coronavirus es incompatible con el roce del festejo.

Cuando volvamos a encontrarnos
Vivir en las ciudades más afectadas por el coronavirus

Esperanza Balaguer y Javier Abella residen en dos de las ciudades más golpeadas por la pandemia. Desde Nueva York y San Pablo, comparten su experiencia como emigrantes en medio de la crisis del covid-19.

Últimas

Promociones
Disfruta del verano con El Salto
Del 1 de julio al 31 de agosto, suscríbete a El Salto y llévate un cuaderno de diversión de la editorial Alma.
Ley Trans
Confluencia Trans exige una ley estatal que garantice la autodeterminación de género
Una treintena de colectivos integrados en Confluencia Trans se movilizan en Madrid por los derechos de las personas trans y para que se apruebe la normativa que garantice la autodeterminación de género.
Costas
Contra el hotel de La Tejita y su mundo: rastros de una lucha ganada

Las que aquí hablan son solo unas pocas voces de las miles que gritaron en La Tejita. El texto bien podría ser anónimo. Esperamos recoger parte del sentir común.