9 d'octubre
9 d’Octubre amb Ovidi Montllor: contra la desmemòria

Malgrat la rellevància de la seua música com a símbol de resistència, l'artista alcoià Ovidi Montllor segueix injustament oblidat, des de després de la Transició i més tard per les institucions. 

Ovidi Montllor
Ovidi Montllor a una actuació a Alcoi, per Xavier Terol Wikimedia Commons

publicado
2017-10-09 07:53
Feia temps que no arribava un 9 d'octubre tan carregat políticament. Segurament mai ho va estar. Pel que fa a la Generalitat, ve un 9 d'octubre, dia dels valencians, clàssic per a reivindicar la llengua, banyat per les denúncies al decret de plurilingüisme de Marzà (us en recordeu?) i els falsos debats sobre la ‘llibertat d'elecció’. Però sobretot, a nivell estatal, pel Procés, que ha aconseguit mostrar més que mai les costures al règim de 1978, destapant tot tipus de contradiccions en l'espectre polític, des de gran part de l'esquerra fins a la burgesia (passant pel cap d'estat del Regne), i que està alimentant a l'extrema dreta (que ja comença a passejar-se i sentir-se legitimada).

Precisament en moltes de les manifestacions, concentracions durant la setmana a Catalunya, després de les petites victòries, sonaven Els Segadors o L’Estaca, cançò insígnia de la lluita contra la dictadura que també s'ha escoltat en altres punts en moments emblemàtics. No obstant això, hi ha vida més enllà d'aquells noms, com Ovidi Montllor.

Llach, Serrat, Raimon… són alguns dels noms que ixen a la palestra quan un pensa en les cançons protesta contra la dictadura des d'aquesta branca, la de la Nova Cançó, que es va plantejar normalitzar l'ús del català i el valencià en el règim. Un símbol de resistència que també va assumir l'alcoià Ovidi Montllor, un nom que encara avui no és del tot conegut en l'imaginari col·lectiu, una mostra del tímid suport que va tenir en el seu moment, i de la memòria que durant les últimes dècades va ser eliminada també per part del blaverisme i del PP, al comandament del govern autonòmic.

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense
Montllor també va reivindicar sense cap tipus d'embut la seua llengua, una cosa que va molestar i molesta com no als sectors més reaccionaris. Als mateixos que aquests dies justifiquen que s'obligue als catalans independentistes a sentir-se espanyols a força de porrades, d'amenaça i de paraules vàcues i cíniques, apel·lant a la democràcia. És la mateixa actitud contra la qual van alçar la veu els cantants de la Nova Cançó durant la dictadura, perquè la llibertat i la defensa d'unes determinades idees i valors segueixen molestant aquells que s'omplin la boca de democràcia però en el seu ADN no són tant d'ella. Montllor mateix els va descriure perfectament.

Els orígens

Però hi ha alguna cosa que va més enllà de la llengua que molestava, i segueix molestant, a aquells que van voler eliminar de la memòria col·lectiva a Ovidi Montllor. No solament cantava en català o valencià, Ovidi era de classe treballadora. A diferència d'altres cantautors de l'època, de millor posició, ell era un obrer del Alcoi industrial, fill d'un anarquista i d'una mare que va treballar molt dur. I militant. Del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Orígens de classe que transcendien en les seues cançons, on es fonien lletres contra la dictadura, la lluita, lletres de poetes com Vicent Andrés Estellés, lletres d'amor i per descomptat, lletres de llibertat.

Les mateixes posicions que la ideologia dominant pretén fer callar quan no oblidar celadament. La mateixa que aquests dies amaga en televisió la corrupció, la lluita de Múrcia (que ara comença a aparèixer tímidament) i les condicions materials de vida de gran part de la població mentre parlem de la Constitució “i les normes de convivència que ens hem donat entre tots”.

La suma era dos més dos. 
El resultat era quatre. 
La pregunta era Qui és? 
La resposta era Déu. 
La Consigna era Pàtria. 
La resposta aixecar el braç. 
La classe era a les nou. 
El mestre era a les deu. 
El vàter era al fons. 
La merda era a l'entrada. 

Però per molts esforços que s'han fet i se segueixen fent, les idees d'Ovidi, el seu compromís amb la seua classe, el seu poble i la seua llengua no queden soterrades, i en dies com avui és just i necessari rescatar-les. No solament per ser 9 d'octubre, sinó també pels seus valors, per lluitar contra el classisme contra el que ell lluità pels qui volien tancar-li la porta a la cultura.

Poeta, autodidacta i calmat, va millorar amb el temps la seua tècnica vocal, alçant-se no solament com un gran lletrista, narrador de les històries del mundà, de la vida; històries de les que construeixen poble. Des de les seues lletres d'amor a una xica del seu poble, Teresa, fins a cançons insígnia de la lluita contra el franquisme com La Samarreta, passant per L’Escola de Ribera, que combina la realitat de l'educació en la dictadura i la ingenuïtat de la infància, moltes de les seues cançons tenen un equilibri entre la tendresa, l'agudesa i la força que traspuava la seua profunda, carrasposa i majestuosa veu. De l'escola del grandíssim Georges Brassens.

Es va esfumar, o tots entre tots, el van voler esfumar, després de la Transició. Va estar pràcticament desaparegut musicalment des dels vuitanta fins a principis dels noranta, quan es va posar a gravar un últim disc poc abans d'anar-se’n definitivament per un càncer en 1995. Ell mateix reconeixia la dificultat d'actuar en el País Valencià o a Catalunya; va treballar més a Madrid. En els anys anteriors, havia actuat només una vegada en TV3 i cap en la televisió pública valenciana. Una mostra de la falta d'interès en la seua figura, en uns anys, com ara, en els quals es fomentava més una cultura acrítica, a imatge i semblança i per a una societat de consum, en lloc d'una més profunda, compromesa amb la seua terra i amb les idees que vertebraven les seues lletres.

Jo sóc fill de família molt humil. 
Tan humil que d'una cortina vella 
Una samarreta em feren: vermella. 
D'ençà, per aquesta samarreta, 
no he pogut caminar ja per la dreta. 
He hagut d'anar contra-corrent 
perquè jo no sé què passa 
que tothom que el veu de cara porta el cap topant a terra. 

Afortunadament, i com ocorre amb alguns artistes, la seua obra s'ha recuperat amb el temps, homenatjat per col·lectius i món cultural valencià i català, especialment en el dècim i vintè aniversari de la seua mort, on la seua Alcoi natal va batejar 2015 com ‘Any Ovidi Montllor’. Avui, artistes com María Arnal i Marcel Bagés, en el seu sorprenent debut en llarg, 45 Cervells i un Cor (Fina Estampa, 2017), han rescatat un tema fonamental del seu repertori, A la vida. Un d'aqueixos xicotets però necessaris gestos per a rescatar a un artista (que hauria de ser) fonamental per a la nostra cultura pel que representa. 

Per una cultura compromesa i transformadora, per la llibertat, per la lluita per un món més just, contra l'explotació, contra el classisme i contra aquells que es posen de perfil en situacions d'injustícia. Ovidi tindria clara la seua posició avui. No oblidem el seu llegat. Ni el que representa. Ens recorda qui som i d'on venim.

Traducció: Marta Navarro

Relacionadas

Blaverisme
La reconversión de la extrema derecha valenciana

Hace ya unos años que el País Valenciano dejó de ser el coto de caza de la extrema derecha. Más allá de algunos actos aislados y de la variedad de siglas nuevas, su presencia en las calles ha disminuido considerablemente. La inaguración de un local de extrema derecha en el barrio más multicultural de València devuelve a los ultras a la actualidad.

Extrema derecha
“L'extrema dreta valenciana beu de l'anticatalanisme”
El documental Viatge a l'extrema dreta utilitza les ciències socials per a esmicolar l'auge d'estes postures polítiques al País Valencià.
0 Comentarios

Destacadas

Servicios públicos
La marea de residencias quiere desbordar Madrid por primera vez

La  convocatoria para la dignificación de las condiciones de estancia y trabajo en las residencias, que en un principio aglutinaba a entidades y organizaciones de Madrid, se ha extendido a familiares y residentes de comunidades como Galicia y País Vasco.

Derecho al agua
Gestión pública del agua: del “palo” judicial a Barcelona a la gestión excelente de Valladolid

Esta semana el Tribunal Supremo tumbó el plan de municipalización de aguas de Ada Colau en Barcelona, avalando una concesión franquista de 95 años que no obtuvo licitación pública.

Auditoría ciudadana de la deuda
El 15M fue una escuela financiera

Diversos colectivos participan este fin de semana en el festival ‘Pincha tu deuda’ para generar espacios de debate y discusión sobre un tema que afecta a toda la ciudadanía.

Violencia machista
Mapa: todas las concentraciones de este 25N, Día contra la Violencia de Género

Miles de mujeres se preparan para mostrar su rechazo a las violencias machistas con motivo del Día por la Eliminación de la Violencia contra las mujeres y las niñas en todo el mundo.

Francia
En la ZAD, el mañana nos pertenece

¿En qué situación se encuentra la ZAD (Zona a defender) de Notre Dame des Landes dos años después del abandono del proyecto para construir un aeropuerto en sus tierras? Tras haber desmontado las barricadas y con el campo en calma, sus habitantes trabajan sin descanso en la construcción de una utopía de lo concreto, con ramificaciones en otras resistencias locales e internacionales. Sin que por ello se hayan terminado los debates dentro del grupo.

Pista de aterrizaje
Manuela Lucena: “Los señoritos no quieren llevar mujeres”

Manuela Lucena Aragón lleva toda su vida recogiendo aceitunas. A sus 60 años, explica cómo las mujeres siguen sin ser reconocidas en esta profesión.

Últimas

Rojava
Ercan Ayboga: “La UE debe presionar a Turquía para que cambie sus políticas respecto a Rojava”

Ercan Ayboga es coautor de Revolución en Rojava. Pertenece al movimiento Ecologista de Mesopotamia. Nació en el Kurdistán turco, pero ha residido en Alemania durante mucho tiempo. En esta entrevista habla de la situación actual en el norte de Siria.

Transición
García Caparrós, 42 años de impunidad y desamparo

Este 4 de diciembre, se cumplirán 42 años del asesinato de Manuel José García Caparrós durante las multitudinarias movilizaciones por la autonomía que tuvieron lugar en toda Andalucía y otras partes del Estado con presencia de emigrantes. Con tan solo 18 años acudió a la manifestación de Málaga, donde fue herido por una bala y murió camino al hospital. Hoy en día su crimen sigue impune.

Bolivia
El poder y sus perpetuidades

En las últimas semanas diferentes medios y personas en redes sociales vienen hablando de Evo Morales y cómo los políticos de la izquierda llamada bolivariana tienden a aferrarse de forma autoritaria al poder. Venga, me sumo que está interesante la cosa.

Régimen del 78
Duelo al sol y navajazos en las cloacas

Los papeles de las empresas de Villarejo siguen poniendo bajo sospecha las prácticas de baluartes del Ibex 35. En esta ocasión las sospechas se vuelcan sobre Iberdrola. Sus ejecutivos estarían detrás de un intento por desacreditar a Florentino Pérez, presidente de la constructora ACS.

Sistémico Madrid
Los Gallardo, raíces profundas

La tercera fortuna de Catalunya aloja en un piso de Madrid la sociedad que articula su imperio farmacéutico y sanitario, valorado en más de 3.000 millones de euros.