Editorial
Res de res és tot

“Tengo unas ganas locas de explicar que es lo que hay, que es nada, no hay absolutamente nada”. Eixe 12 de març del 2009, Francisco Camps, propietari i esclau d’eixes paraules, despatxava d’esta guisa en Les Corts una pregunta de l’oposició sobre la trama Gürtel. “Nada de nada, Rien de rien, foli en blanc”, deia en una tertúlia en les mateixes dates Ricardo Costa, el seu delfí i número dos.

Quan quasi nou anys després, davant del jutge, Costa, “Ric” per als seus íntims, ha confessat que aquell “res de res” en realitat era un sistema de finançament il·legal de campanyes electorals en el qual empresaris pagaven actes del partit a la trama empresarial de Correa, Camps ha hagut de maleir les ganes boges de explicar.

És cert que prèviament un elenc distingit de constructors l’havia acorralat confessant la seua part del delicte. Responsables de Lubasa (Gabriel Batalla), Sedesa (Vicente Cotino), Formigons Martinez, Enrique Ortiz, Piaf, Facsa... empreses que entre 2004 i 2009 van obtenir del Consell adjudicacions d’obra pública per valor de 937 milions, van assumir davant del jutge que havien contribuït amb diners a les campanyes del PP. Però perquè són simpatitzants i fans del model PP, clar, ja que tal vegada s’ha de ser molt desconfiat per pensar que els favors de dopar les campanyes electorals es premiaven amb obres públiques.

Empreses que entre 2004 i 2009 van obtenir del Consell adjudicacions d’obra pública per valor de 937 milions, van assumir  que havien contribuït amb diners a les campanyes del PP

En qualsevol cas, la jugada és innòcua judicialment per al “ja-no-tan-molt honorable”, en produir-se fora de la fase d’instrucció. No hi haurà més condemna que el deshonor mediàtic, llevat que s’impose la tesi del cínic Arcadi Espada, que en el seu llibre de propera aparició Un buen tío, ens explica que la societat té un deute mediàtic amb Camps pel seu “càstig” (sic) en escampar els secrets dels seus tratges. L’autèntic deute que tenim amb mister X de la Gürtel Valenciana és d’uns 490.000 euros, a més de secretaria i xòfer, que s’embutxacarà a compte del seu càrrec del Consell Consultiu de la Comunitat Valenciana fins al 2026.

Molts dels empresaris que han aparegut en este juí estan involucrats en altres causes per les quals fins i tot algun d’ells ha estat condemnat. Però no se’ls espera al Centre Penitenciari de Picassent. Allí, —on tampoc anirà Urdangarín, ni Rodrigo Rato, ni altres personatges del starsystem de la corrupció valenciana com Alfonso Rus, Alfonso Grau, o Luis Díaz Alperi—, la massificació impedix que es respecte el dret dels presos a tindre cel·la individual.

Dins d’estos centres penitenciaris no desapareixen les diferències socials en funció del patrimoni. Existeixen els pressos VIP, fet que hem pogut observar amb claredat en conéixer les condicions penitenciàries de Bárcenas, Granados o González, i s’ha estés socialment la imatge de què els presos viuen amb comoditats la privació de llibertat. Per a eixos presos potser mai es planteja la presó permanent revisable, que arran del cas de Diana Quer ha tornat a la palestra mediàtica i de la qual, precisament, el PP aprofita el seu caire moralista per pressionar a l’oposició. Sembla curiós com el partit polític amb més encausats, processats i, inclús, condemnats demane endurir les penes de presó. Li tenen poca por a les reixes aquells qui es troben al capdamunt en la jerarquia social, perquè també ho estarien a la presó, on la desigualtat social els permet viure de facte amb privilegis.