Economía
L'economia valenciana a examen: males brosses al camp i pols als tallers

Tant els entusiastes com els detractors del conegut Himne de l’Exposició – o Himne Regional – de segur coneixen aquesta part de la lletra elaborada pel periodista i escriptor Maximilià Thous que versa "Ja en el taller i en el camp remoregen / càntics d'amor, himnes de pau!" La menció del camp i el taller, com a representació de la quotidianitat laboral valenciana, expressa la històrica convivència entre l'activitat agrària i manufacturera a l’economia valenciana. Aquests dos espais havien conformat la base productiva del desenvolupament econòmic valencià fins a l’arribada del turisme i la bombolla immobiliària. No cal explicar en excés el desenllaç d’aquell aquelarre turístic i immobiliari o les seues conseqüències econòmiques, socials i ecològiques. L’enorme sacsada econòmica i política que va suposar la caiguda d’aquell monstre especulatiu va fer ressorgir un gran nombre d’antics debats que, una dècada després, continuen irresolts.

Quasi onze anys després d’aquell esclat financer l’economia valenciana continua surant a la deriva seguint els vents de cua de l’economia mundial. Tant la inacció política com la inèrcia econòmica de l’última dècada, no obstant, ha estat la sort d’alguns governs europeus de caire progressista. Exemples d’aquests beneficiaris són el nou flamant referent de l’esquerra europea - el govern conformat per socialdemòcrates, comunistes i esquerra alternativa assentats des de 2016 al Palau de São Bento - o el mateix Govern del Botànic. La conjunció de polítiques econòmiques com el Quantitative Easing implementat pel Banc Central Europeu, que ha permés obtenir liquiditat a interessos històricament baixos, o l’ajust salarial directe i indirecte viscut els últims anys, entre altres, han permés a l’economia espanyola – i de rebot a la valenciana – guanyar temps. Un temps que s’esgota a la llum de les últimes amenaces de recessió econòmica.

La crisi del sector agrari és una de les cares d’una crisi latent que s’agreuja dia rere dia, una crisi territorial amb un intrínsec caràcter econòmic i social

La necessitat, principalment de països com Països Baixos o Alemanya, de tenir accés a la major demanda externa possible o la mateixa dinàmica de la globalització s’han materialitzat a través de nombrosos tractats comercials signats per la Unió Europea. Amb un aparell industrial robust i un superàvit financer extraordinari l’opció de ser una economia exportadora de béns i capitals havia estat una estratègia lògica per aquestes economies. A casa nostra, però, aquests tractats han estat envestides que han debilitat, encara més, el ja dèbil aparell econòmic valencià. La deslocalització de gran part dels processos productius del tèxtil o del joguet valencià cap a l’exterior als anys 90 són dos exemples clars d’aquest procés. En aquesta ocasió però, amb el tractat de comerç amb Sudàfrica, el colp se l’ha endut el sector citrícola valencià.

El sector agrari valencià fa anys que agonitza. Les cadenes d’intermediaris abusives, la competència deslleial de tercers països i una institucionalitat que, històricament, ha omés les necessitats i exigències del sector han portat al País Valencià a ser el primer territori de l’estat en hectàrees de conreu abandonades. El tractat amb Sudàfrica sembla haver estat una estocada definitiva al sector, deixant la trista estampa de milers de taronges i mandarines podrint-se a terra i un drama econòmic per les famílies dels llauradors. Aquesta situació eternitza una dinàmica dramàtica ja ben coneguda al camp valencià: la d’anar canviant el conreu seguint els constants canvis de preus de mercat, dificultant tant l’especialització agrícola com la seua possible integració en cadenes de valor de major valor afegit.

Tot plegat, la crisi del sector agrari és una de les cares d’una crisi latent que s’agreuja dia rere dia, una crisi territorial amb un intrínsec caràcter econòmic i social. La convivència de l’activitat agrària i manufacturera – al matí al camp, a la vesprada al taller - havia conformat el sustente de la majoria de famílies que convivien en l’espés sistema de ciutats mitjanes i menudes que conformava el gruix de la vida fora de les grans capitals de província. Aquesta rutina laboral va tenir les seues respectives èpoques daurades contemporànies a través de l’exportació de taronges iniciada el 1950 o el desplegament dels sistemes de menuda i mitjana manufactura - districtes industrials - a partir del 1960.

Amb la desaparició del miratge immobiliari, però, els valencians assimilàrem definitivament la nostra condició de perdedors de la globalització. La població local que habitava a les ciutats mitjanes i menudes valencianes comença a trobar-se sense cap recurs al qual acudir més enllà dels vestigis d’aquell tàndem camp – taller que, històricament, l’havia mantés. Qui no va al bancal a guanyar-se un pírric salari prova sort als tallers – alguns en règims de semiclandestinitat - que sobreviuen produint components de les antigues línies de producció. La població jove es troba condemnada a assumir treballs precaris o pels quals es troba sobrequalificada, o, en el millor dels casos, a emigrar a alguna ciutat amb estatus de capital. Cal dir, abans de seguir, que aquesta dinàmica, relativament recent, continua essent difícil de mesurar donada la gran quantitat de joves residents en altres ciutats però encara empadronats als seus entorns natals.

Amb la desaparició del miratge immobiliari, però, els valencians assimilàrem definitivament la nostra condició de perdedors de la globalització

Amb l’escenari actual semblaria que el País Valencià s’apropa al model territorial a l’espanyola, basat, d’una banda, en un territori generalment despoblat i empobrit i, d’altra banda, un gran node urbà - Madrid - que concentra tota l’activitat econòmica. Un model contrari a la naturalesa històrica de l’estructura territorial valenciana que, tot i mostrar una dualitat demogràfica entre l’interior i el litoral, s’havia mantes relativament repartit en termes demogràfics gràcies a aquest sistema de ciutats mitjanes i menudes. Tot i actuar de columna vertebral territorial, aquest sistema sembla ser una preocupació de tercera o quarta categoria per la direcció política valenciana.

Però de quina manera podem filar la relació entre l’estructura territorial, l’activitat agrària i la manufactura? A través de les interdependències existents entre l’esfera econòmica (el què), les comunitats locals (el qui) i el territori (i l’on). Una mostra de la rellevància d’aquesta triada és la manera en què la manufactura tradicional i l’agricultura valenciana són capaços de sobreviure actualment gràcies a l’existència d’una tradició laboral ben arrelada a la cultura dels diferents territoris. Tant els tallers clandestins del calçat a Elx, la ceràmica puntera de Castelló com el conreu de taronges a Alzira persisteix o avança gràcies no simplement per criteris de rendibilitat econòmica, sinó també a l’existència d’una cultura productiva assentada a les comunitats locals corresponents.

En aquesta història l’estructura territorial valenciana ha jugat un paper essencial. La columna vertebral d’aquesta ha estat l’espessa xarxa de ciutats mitjanes i menudes densament poblades. Hereva de la repoblació catalana i el seu model d’assentament, aquesta estructura urbana guarda una gran similitud amb el model de ciutats estat del nord d’Itàlia i, per tant, no és estrany trobar pautes de desenvolupament similars. Com a les regions italianes d’Emilia Romagna o la Toscana, la població local viu i treballa al llarg d’aquestes ciutats interconnectades i, en conseqüència, es donen nombrosos desplaçaments que han alimentat el sorgiment de cultures i especialitzacions productives adherides a més d’una localitat. D’aquestes dinàmiques sorgeixen tant el "país de ciutats", com diria l’economista urbà Josep Sorribes, en el que vivim com també el mosaic d’especialitzacions productives dibuixat al llarg del territori valencià que conforma l’economia valenciana.

Tot allò relacionat amb l’escala econòmica local, lluny de ser el vestigi del subdesenvolupament econòmic, guarda un enorme potencial en termes d’implementar noves estratègies de desenvolupament econòmic

L’actual persistència d’aquestes especialitzacions productives tradicionals ha estat considerada per la teoria econòmica dominant com una mena de relíquia o rèmora del passat. Res més lluny de la realitat, aquestes especialitzacions que s’erigeixen al llarg del territori gràcies a les comunitats locals que l’habiten guarden un enorme potencial econòmic i transformador. D’una banda, a nivell econòmic demostren tenir una enorme capacitat de resiliència i adaptació a la competència externa i, justament per això, han estat capaces de resistir l’embat de la globalització. D’altra banda, a nivell d’horitzó transformador, guarden un enorme potencial per erigir un model econòmic respectuós i sinèrgic amb l’entorn territorial i social que el sustenta. En definitiva, economia, societat i territori podrien treballar conjuntament, i de manera sinèrgica, per fer realitat un model de desenvolupament econòmic sostenible en termes social i territorials a través d’aquestes produccions tradicionals.

El millor exemple per entendre el potencial que guarden aquestes especialitzacions i cultures productives en relació al desenvolupament econòmic el trobem en els sistemes de mitjanes i menuda empresa que predominen en la manufactura valenciana. Aquests sistemes, teoritzats sota el concepte de districtes industrials, conformen el gruix de l’ocupació manufacturera valenciana i, contra el pronòstic de tota la teoria econòmica convencional, comprenen la tipologia empresarial amb una major intensitat innovadora. Queda clar, doncs, que tot allò relacionat amb l’escala econòmica local, lluny de ser el vestigi del subdesenvolupament econòmic, guarda un enorme potencial en termes d’implementar noves estratègies de desenvolupament econòmic.

En conseqüència, la cura per part de les administracions públiques de l’estructura territorial valenciana no es limita simplement a una qüestió de nacionalisme historicista. Ans al contrari, es tracta de fomentar la reproducció de comunitats i cultures locals especialitzades en produccions amb un enorme potencial en termes de desenvolupament econòmic. Amb el suport d’una política econòmica adequada, la interacció econòmica i social als sistemes locals podria fer sorgir nombroses iniciatives per reinventar no solament el sector agrari, sinó també per fer renàixer nombroses especialitzacions manufactureres. El dinamisme de la ceràmica a Castelló o el procés de renovació dela producció joguetera a Ibi ens donen una certa imatge de les capacitats endògenes dels nostres sistemes locals.

El dinamisme de la ceràmica a Castelló o el procés de renovació dela producció joguetera a Ibi ens donen una certa imatge de les capacitats endògenes dels nostres sistemes locals

Aquestes capacitats endògenes, però, es troben força debilitades. Anys de marginació i d’absència de qualsevol política econòmica han implicat la progressiva erosió i desmantellament tant del teixit econòmic com de la cohesió social i territorial que impulsaven la reproducció de les diferents cultures productives. Tractar de reconstruir dites dinàmiques essencials per enfortir l’estructura territorial valenciana requereix imaginar una política industrial completament diferent de la tradicional. Per apuntar alguns principis genèrics d’aquesta, podríem esmenar la necessitat de, d’una banda, assumir l’àmbit local com a escala essencial d’intervenció econòmica i, d’altra banda, reconéixer la necessitat de fomentar, a través de noves institucions mixtes entre el sector públic i privat, la creació de béns i coneixements comuns per l’entramat econòmic local.

Actualment les recomanacions de política econòmica solen estar lligades a grans mites econòmics com l’etern intent de replicar Silicon Valley que, tard o prompte, acaben evidenciant la seua naturalesa de “flor d’un dia”. Amb aquest pretext, però, les forces polítiques de torn inauguren grans infraestructures o anuncien plans amb una enorme dotació pressupostària per penjar-se la medalla de torn. No obstant, l’inici d’una política econòmica que es propose actuar sobre aquest entramat econòmic local requereix més noves formes d’organització i coordinació o nous marcs de diagnòstic i actuació que no pas grans infraestructures o miracles econòmics del futur. Molt queda per discutir i per avançar en la concreció d’aquest hipotètic model de política econòmica, però això són figues d’altre paner.